Més enllà de la paraula: els cent llenguatges
Però el cent existeix
L’ infant
és fet de cent.
L’ infant té
cent llengües
cent mans
cent pensaments
cent maneres de pensar
de jugar i de parlar
cent, sempre cent
maneres d’ escoltar
de sorprendre, d’ estimar
cent alegries
per cantar i comprendre
cent maneres
de descobrir
cent maneres
d’ inventar
cent maneres
de somiar.
L’ infant té
cent llengües
( i encara cent, i cent, i cent)
però li'n roben noranta -nou.
L’ escola i la cultura
li separen el cap del cos.
Li diuen:
de pensar sense mans
de fer sense cap
d’ escoltar i de no parlar
de comprendre sense joia
d’ estimar i sorprendre’s
només per Pasqua i per Nadal.
Li diuen:
de descobrir el món que ja éxisteix
i de cent
li'n roben noranta - nou.
Li diuen
que el joc i la feina,
la realitat i la fantasia,
la ciència i la imaginació,
el cel i la terra,
la raó i els somnis,
són coses
que no van plegades.
Li diuen en definitiva
que el cent no éxisteix.
L’ infant diu:
Però el cent existeix.
L’any passat, a l’assignatura d’Història de l’Escola, vam treballar la pedagogia de la paraula.
Dins d’aquesta, vam estudiar Loris Malaguzzi i el concepte dels cent llenguatges.
Vam veure com Malaguzzi defensava una educació que donés veu als infants, basada en la participació activa, l’experimentació i la creativitat. Per a ell, elements com l’art, la música, la llum, l’espai o l’ambient també eduquen i tenen un paper molt important en el desenvolupament infantil.
En aquest sentit, el poema no és només un text poètic, sinó una crítica clara a un model d’escola que limita la manera d’aprendre i d’expressar-se.
El poema Els cent llenguatges de l’infant parla precisament d’això. Malaguzzi diu que els infants tenen moltes maneres d’expressar-se i d’aprendre, no només a través del llenguatge verbal, sinó també
amb el cos, el moviment, la música, el joc, el dibuix, les emocions o la imaginació. El text denuncia que l’escola i la cultura sovint “roben” aquests llenguatges, separant el cap del cos, i fent que l’aprenentatge deixi de ser manipulatiu i vivencial.
En aquesta mateixa línia, vam parlar també de Francesco Tonucci, també pertanyent a la pedagogia de la paraula, que parla de com l’escola coarta la imaginació infantil, i ho representa molt bé a través de les seves il·lustracions, on es veu com els infants entren a l’escola plens de creativitat i, amb el temps, aquesta es va reduint, el que, evidentment, ens afecta també com a adults.
Per sort, avui en dia, encara hi ha escoles, i sembla que cada vegada són més, comencen a creure en aquesta educació viva i activa. Jo vaig tenir la sort de fer les pràctiques a una d’elles, on s’utilitzava la metodologia Reggio Emilia, l’impulsor principal i referent teòric de la qual va ser el propi Loris Malaguzzi. Ho feien, per exemple, a l’hora d’explicar contes. Allà, el llibre en si no era el més important. El que realment tenia valor eren els objectes que usaven per a contar-lo, la manipulació, l’expressió plàstica que sorgia de la història, les emocions que es generaven i la participació activa dels infants.
En definitiva, Malaguzzi reivindicava que “el cent existeix” i ens continua recordant que aprendre no és només pensar, sinó també sentir, moure’s, experimentar i crear. Per això, reconèixer els cent llenguatges és apostar per una educació més viva, més activa, més humana i més connectada amb la manera real com aprenen els infants i, perquè no dir-ho, tots nosaltres.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada